PLANTA 4ª

SINOPSIS I COMENTARI

Planta 4ª és una pel·lícula espanyola de 2003 dirigida per Antonio Mercero, basada en l'obra teatral "Los Pelones" d'Albert Espinosa.

La pel·lícula tracta sobre un grup format per Miquel Àngel, Izan i Dani, els quals pateixen osteosarcoma (càncer d'os) i han d'anar en cadira de rodes perquè tenen una cama amputada. En el llargmetratge es veu com aquest grup també conegut com "los pelones" viuen els diferents episodis que succeeixen a l'hospital, com l'arribada de Jorge després del seu accident de moto, el qual al principi es mostra distant amb el grup. Després es pot veure com los pelones s'escapen a la nit per fer passejades per l'hospital, veure els nadons, fer-se rediografies, etc. Per aquest motiu hi ha un metge que els té al punt de mira.

Arriba un moment en què Pepino, un amic d'ells, es va fer la quimioteràpia i aquesta és la última vegada que ho veuen, ja que a la fi es va a casa perquè el seu cos no està preparat per rebre el tractament i mor al cop de dos dies. Al mateix temps Dani s'enamora per primera vegada amb Glòria, una noia amb anorèxia, i el grup fa que Jorge s'uneixi a ells, al principi perquè necessitaven una persona per a un partit de bàsquet, però després per l'amistat que han acabat agafant.  

A la part final de la pel·lícula veiem com Dani segueix la seva relació amb Glòria i la resta del grup el segueix per veure que fa, llavors Dani s'enfada amb Miguel Angel i acaben fent una carrera per tot l'hospital que causa nombrosos danys. A més s'assabenten que el seu amic Pepino a mort i és un cop dur per a ells, però per sort el pare de Miguel Angel crida a aquest i a la fi solucionen el problema que tenien, ja que estaven enfadats i per això Miguel Angel també es sentia molt sol. Finament la pel·lícula acaba amb la derrota del partit de bàsquet però a ells això els és igual, ja que l'important és la festa que feien després a què va ser Estopa, amb aquesta festa acaba la peli. 

Per a mi aquesta pel·lícula ha estat una tempesta d'emocions, ja que m'ha fet pensar sobre moltes coses en la meva vida. Primer m'ha fet pensar que en veritat tinc moltíssima sort i sóc molt afortunat i que és una cosa que poques vegades es veu, ja que moltes vegades em queixo de la meva vida o de les coses que em passa, però després veig pel·lícules així i em fan reflexionar sobre que en veritat sóc molt afortunat i la meva vida no està tan malament com moltes vegades penso, perquè estic bé de salut, tinc amigues i amics que em volen i m'accepten i el més important de tot és que tinc una família que m'estima molt i em donen suport en tot, coses que els personatges de la pel·lícula no tenen. 

D'altra banda també m'ha fet reflexionar sobre la vida que porten no només els pacients de càncer, sinó tots els pacients que han de viure llargues temporades a l'hospital, i és que en veritat són persones super fortes mentalment, ja que jo no em veig capaç de poder viure en aquestes situacions perquè només poden sortir al pati de l'hospital, vestir sempre amb un pijama blau, que la gent que em vulgui veure hagi de seguir uns horaris, etc. Són coses que jo no em veig preparat mentalment per afrontar-les i estar ben emocionalment. 

També m'ha fet canviar la idea que tinc sobre el càncer, ja que com que en la meva família ningú ha patit aquesta malaltia jo tenia una imatge d'aquesta molt distorsionada del que és realment. Jo sabia que era una malaltia molt dolenta i que feia molt mal, però amb aquesta pel·lícula he vist que el càncer et pot destrossar i no només físicament, sinó que mentalment també has d'estar lluitant contra aquesta malaltia i que el procés per acabar amb el càncer pot ser igual de dolorós que la mateixa malaltia en si.

Finalment el llargmetratge m'ha fet recordar les vegades en què he estat a l'hospital i sobretot m'han vingut dues escenes a la ment, la primera ha estat la del meu avi lluitant per la seva vida en una habitació d'un hospital i aquí em he sentit identificat amb les famílies dels protagonistes ja que tenien la mateixa incertesa que jo vaig tenir en aquell moment per saber si anava a sortir tot bé i el nostre ser amat s'anava a recuperar. L'altra escena era jo a la sala de rehabilitació de l'hospital, ja que aquest any es em va sortir el genoll i vaig estar dos mesos anant a rehabilitació i es el que és estar en aquesta situació i veure que al principi no hi ha millores però després es va notant més i més i era una de les millors sensacions que es podia tenir.

SÍMBOLS

Després de veure aquesta pel·lícula he escollit aquests tres símbols:

La nit, en aquesta pel·lícula simbolitza l'únic moment en què els protagonistes poden estar sols i fer més o menys el que vulguin per divertir-se. En poques paraules quan arriba la nit se'ls oblida una mica que són nens que pateixen càncer i intenten viure una vida corrent, per això s'escapen, per fer el que els metges no els deixen fer i passar-ho bé. Alhora a la gent normalment veu la nit per una part una mica fosc, místic, perillós, en què la gent fa coses dolentes; en aquest sentit també es pot relacionar amb aquesta pel·lícula ja que els protagonistes també fan coses dolentes en les escapades nocturnes que fan, com la carrera amb cadira de rodes. Però per a mi la nit significa una cosa totalment diferent, jo penso que la nit és el moment de el dia més tranquil, en el qual em ve molt bé per reflexionar, tranquil·litzar-i pensar en com em sento i en les meves coses. També m'agrada molt per la tranquil·litat que tinc i sobretot perquè puc escoltar música. 

La polsera vermella, a la pel·lícula simbolitza les operacions que han hagut de patir cada pacient, com ells les anomenen "records de guerra". Per a mi aquestes polseres simbolitzen el camí que han hagut de passar cada pacient, pinsos que són com les cicatrius, que aquestes polseres expliquen pel que han passat i d'una manera un altre també simbolitzen el seu futur. A més aquestes polseres en la pel·lícula també es fas servir per unir a Dani i a Glòria, això és una de les coses que mes m'han agradat, ja que així ella té un record de Dani i de l'amor que està sorgint entre ells. 

Amistat, finalment aquest és el símbol més important de tota la pel·lícula segons la meva opinió, ja que sense l'amistat que uneix als protagonistes ells haurien de viure a l'hospital encara més sols i tindrien una vida molt trista. Per sort els uneix l'amistat i aquesta amistat és un dels motius pels quals segueixen lluitant contra el càncer. Per a mi l'amistat també és una de les coses mes importants que tinc en la meva vida, ja que sense el meu grup d'amigues i amics no es que faria, perquè ells són un dels motius pels quals em llevo i segueixo endavant tots els dies . Penso això perquè sé que el meu amigues mai em jutjaran i sempre em van donar suport  i van a estar al meu costat en els bons i mals moments, que a la fi és això en el que es basa l'amistat.